A Filolàlia som un equip de professionals que ens esforcem dia a dia per fer la feina amb ganes, rigor, sense dependre d’altri. Ens agrada ser flexibles, gestionar el temps de treball propi i ser conscients de la sort que tenim fent una feina que ens omple de debò.
Tot plegat seria rodó si no forméssim part d’un dels règims de treball més difícils de digerir actualment en aquest país. Ho heu endevinat, sí: el dels autònoms.
Ens costa entendre el marc legal dels autònoms. Paguem pels serveis d’una gestoria, paguem impostos, paguem quotes, paguem a Hisenda, paguem a tort i a dret. I cobrem poc, pensem, pel servei que oferim.
Ens costa acceptar que siguem el país d’Europa que paga unes quotes més altes. Ens costa resignar-nos a pagar unes quotes que variaran en funció de la previsió dels beneficis, però no dels beneficis en sí. Ens costa haver de renunciar a una jubilació justa i equilibrada sabent que no serà ni de bon tros la que mereixerem.
Sembla, realment, com si l’Estat espanyol es dediqués a castigar els emprenedors de base, en lloc d’encoratjar-los i donar-los suport. Ja ho deia l’enyoradíssim Carles Capdevila: “Per cada emprenedor, hi ha un emprenyador”.
Tot plegat ens costa. Ens fa mal. Ens entristeix.
Però resistirem. Aprendrem a gestionar-ho millor, a lluitar pels nostres drets sense deixar de complir els nostres deures.
Continuarem oferint un servei de qualitat sense haver de treballar “en negre” (com sembla que la mateixa Administració et recomani, de vegades). Continuarem sense desgravar-nos àpats, capricis i materials que realment no fem servir en els nostre dia a dia (fa vergonya constatar que alguns encara que pocs companys de sector sí que se n’aprofiten).
Quines altres experiències teniu, vosaltres, pel fet de ser autònoms? Què voldríeu compartir amb nosaltres?
2 comentaris
Gràcies, Txus. Les teves paraules fan molta companyia.
Llastimosament aquest no és país per autònoms.
La frase de l’Unamuno “Que inventen otros, pues ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones” encara regna. No cal ser innovador, ni emprenedor, que ho facin els altres. Quina pena de país quan la màxima aspiració del poble és ser funcionari i no arriscar. Així ens va. Ànims a tots els valents autònoms!