SENSE

Avui m’ha passat una cosa surrealista. 

Era al tren, llegint tranquil·lament, quan un home que acabava de pujar s’ha assegut davant meu. L’home en qüestió no era un home qualsevol: no tenia nas.

Quin xoc! 

Evidentment, gairebé tothom se’l mirava, ni que fos de reüll. I és que, penseu-hi un moment: quanta gent heu vist, sense nas? Jo, a banda del Ralph Fiennes maquillat com a Voldemort a les pel·lícules d’en Harry Potter, ningú.

És fort: veiem gens sense cames. O sense braços. Fins i tot sense ull. O amb una orella deformada. Però … sense nas? Sense boca? Jo no m’ho podia ni imaginar…fins avui.

L’experiència surrealista encara havia d’arribar, però. 

Dues estacions més enllà m’he fixat en el rellotge de l’andana: no tenia agulles.