Segurament us heu assabentat de la nova llei contra la glotofòbia que s’acaba d’aprovar a França. Per si no n’esteu al corrent, la glotofòbia és la discriminació per raó d’accent. Diversos casos flagrants han impulsat aquesta iniciativa de rerefons penal i lingüístic, sobretot després que personatges públics es mofessin obertament de l’accent de Prada del Primer Ministre, Jean Castex, a qui han titllat de ser rocallós com la tercera part d’un partit de rugbi, entre d’altres.
Parlar amb accent. Què vol dir, això, exactament? Que no hi parlem tots, amb un accent o un altre? Parlar, per Filolàlia, és parlar amb accent. Ho il·lustra perfectament l’especialista Michel Feltin-Palas quan explica que tothom parla amb accent, sigui més o menys acceptat socialment. Potser recordeu la Sofía Vergara i el seu polèmic accent a la sèrie Modern Family, del qual en va treure un excel·lent partit.
És cert que quan aprenem una llengua estrangera cal esforçar-se al màxim a afinar amb la pronúncia, en el sentit que recollir els trets fonètics propis dels parlants d’una o altra llengua ens permetrà relacionar-nos-hi més còmodament i aprendre a entendre’ls millor d’entrada. Però no cal obsessionar-se pels accents estandarditzats o “de prestigi”, donat que sovint responen a criteris socioeconòmics i marcadors socials.
Heus aquí el fragment final de l’entrevista amb què Jean Castex ventila la qüestió de manera impecable i brillant, a parer nostre.
