Eloi Babí, que ha guanyat un parell de premis de poesia, ha impartit classes de llengua i literatura catalanes durant molts anys a adolescents i a adults.
En una època com aquesta de crisis diverses, que també afecten les cultures i les llengües locals, s’entén que la docència de la llengua i la literatura catalana a la secundària i el batxillerat se’n ressenti. Tant en l’ensenyament del sistema educatiu públic com en el del privat, l’aprenentatge en un àmbit com és la llengua catalana i la seva literatura es mou en la precarietat i de fa temps és blanc de prejudicis i recels, alguns d’ells justificats.
Entre d’altres possibles, hi ha tres motius clars d’aquesta situació de vulnerabilitat. El primer: en una era hipertecnològica de digitació global, de consumisme superficial i amb un ultracapitalisme i neoliberalisme hegemònics, patim el descrèdit de les humanitats i la minoració de les cultures petites geogràficament, històricament i socialment parlant, i també l’amenaça sobre la futura pervivència de les llengües minoritàries i sobre l’oblit del seu patrimoni tradicional. En aquest sentit, el català és una llengua minoritària i minoritzada, malgrat que manté un cert dinamisme social -reduït- i una producció literària constant, viva i considerable. Segon motiu: la preferència pel castellà (aquesta llengua, d’altra banda, meravellosa i amb una literatura tan àmplia, variada i potent) entre la majoria dels adolescents, sobretot en les seves relacions, per qüestions de moda i mimetisme i per raons comercials encara més òbvies. I el tercer motiu seria uns programes curriculars de llengua i literatura catalana tirant a anquilosats i rancis, especialment al batxillerat.
En relació amb això últim, alguns factors no ajuden: la gramàtica de la llengua catalana presenta irregularitats (amb una normativa no del tot ben resolta ni del tot acabada, i amb algunes incoherències); i per altra banda hi ha lectures prescriptives en la matèria de literatura catalana al batxillerat que han esdevingut obsoletes. Per posar alguns exemples lingüístics: als alumnes adolescents -i als adults generalment també- se’ls fan antipàtiques certes normes ortogràfiques de tantes excepcions: la vocal neutra, els accents oberts i tancats, la dièresi, la essa sorda i sonora i la ela geminada (per què mantenim aquesta doble grafia fòssil si no té cap transcendència fonètica? per nostàlgia del llatí? quin estudiant diria “col·legi” amb to “repel·lent”, o qui diu “em fa il·lusió veure aquesta pel·lícula” pronunciant la ela geminada amb un so marcadament alveolar?). Per no parlar de la conyeta que fan quan se’ls fa aprendre certes combinacions binàries de pronoms febles (“els els comunicaré”, “els les donaré”, “hauré d’avisar-los-en”, “dona’ls-els”,…), que no apliquem en la llengua oral del carrer -col·loquial- i amb prou feines en el registre estàndard, més fred i menys viu.
I pel que fa a la literatura: quina mania a fer llegir el Mecanoscrit del segon origen a l’ESO -no sempre, clar, però és tendència- i La plaça del Diamant al batxillerat… Amb tota la consideració per aquestes obres i els seus autors, i independentment de la seva vàlua literària, no es podria renovar una mica el repertori de les lectures obligatòries? El concepte de “lectura obligatòria”, per cert, ja fa tirar enrere molts adolescents; per què no podrien escollir-ne ells una d’un ventall més ampli i variat de propostes ben presentades? I d’entre aquestes, incloure-hi bones traduccions al català de clàssics i contemporanis universals. Per què els catedràtics que decideixen les lectures obligatòries i oficials de literatura catalana per a l’examen de Selectivitat imposen quasi sempre les mateixes? D’entre elles n’hi ha que ja han envellit i desentonen amb el temps i la sensibilitat actual.
No és estrany que cada vegada menys alumnes triïn aquesta optativa de lletres. Que potser no hi ha obres literàries en català de qualitat -d’autors i autores locals, no sols traduccions- més enllà de les respectables Terra baixa i Mirall trencat? Alguns replicaran que els programadors darrerament ja n’han introduït alguna de poc habitual en el més aviat repetitiu i encarcarat cànon oficial, com ara Feliçment, jo sóc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Però Capmany és una figura més important com a regidora de cultura en el seu temps, com a destacada intel·lectual, pedagoga i activista cultural que com a autora d’un corpus literari realment transcendent, per bon ofici que tingués escrivint. Feliçment, jo sóc una dona és una novel·la de títol més prometedor i original que de veritable interès argumental i rellevància literària, i encara més si la posem al costat de la magistral Solitud de Caterina Albert, una obra que no resulta démodée com l’altra gràcies a la seva força. Afortunadament, Solitud sí ha constat molts anys al programa oficial de literatura catalana de 2n de batxillerat, i en general agrada als alumnes, més que la novel·la de Capmany.
Si es vol oferir lectures en català atractives als alumnes, que siguin obres sòlides de qualitat intemporal que es facin vigents, que mantinguin força magnètica i, si pot ser, que els interpel·lin -malgrat la ela geminada- i els resultin refrescants. De producció autòctona o traduccions d’autors estrangers. Estaria bé recuperar la idea que, en l’ensenyament als adolescents, la llengua és el vehicle que ens ha de conduir a un objectiu superior: el joc de la intel·ligència, la reflexió humanística i el coneixement. Per exemple, mitjançant la bona literatura universal, sigui clàssica, moderna o contemporània, sigui antiga -no antiquada- o de recent producció. Perquè aquesta és la que mou a ampliar el món interior, a sorprendre’s, interrogar-se, qüestionar-se i qüestionar els valors del sistema que ens envolta. La que ens ajuda a ser més conscients i més sensibles, a la transformació. En un context en què els adolescents creixen enganxats als seus mòbils i a la virtualitat, seria bo induir-los a la literatura que els ajudés a discernir millor la realitat: per pensar amb més llibertat i confrontar-se amb el món des d’un sentit crític madur. I a partir d’aquí, ser millors.
Aquest hauria de ser l’objectiu de l’ensenyament, incloent la docència de la llengua i la literatura catalana (i de totes les matèries), més enllà de normes gramaticals, sintaxi i cànons tradicionals. I l’autocrítica, per una qüestió de sanejament i de supervivència.
Eloi Babí
Febrer 2021
