No sé si us passa, però quan a prop vostre algú pronuncia una d’aquelles paraules que crèieu oblidades, no us fa de cop molta il·lusió?
A Filolàlia hem cregut oportú recopilar-ne algunes i mirar de fer-les reflotar, rebrotar o expandir-ne de nou el seu ús. Per què? Doncs perquè forma part de la parla de moltes persones que, abans que nosaltres, ja les feien servir amb absoluta normalitat i naturalitat. Per què bandejar-les si sempre han estat ben vives?
Per exemple, se’ns acuden:
ESPÍGOL: tothom en diu lavanda per influència del castellà, quan de fet, només és un sinònim que no s’ajusta del tot a la realitat de la planta. Si no, en castellà tampoc no existiria la paraula “espliego”. Per tant, parlem en propietat: diguem-n’hi espígol!
CARALLOT/CAPSIGRANY: mira que tenen força, aquests dos insults tan propis del català? En reivindiquem l’ús per evitar castellanismes del tot vulgars com “gilipollas” o “mamón”.
GUAITAR: un verb que ha quedat obsolet quan és un perfecte sinònim de mirar. Guaita! No hi pensàveu ara, oi?
CARMANYOLA: tan ecològics que ens hem tornat tots i encara hem de dir “tupper” quan tenim la fantàstica “carmanyola”?
REVISCOLAR: literalment, tornar de mort en vida. O sigui, el que pretenem fer amb totes aquestes i altres paraules.
Quines heu pensat, vosaltres? Us llegim als comentaris!