Una de les meves autores preferides diu, en un fragment de la novel·la que està escrivint, que lxs escriptorxs neixen de voler escriure un llibre que encara no existeix. I això va originar en mi, com tot el que té a veure amb les paraules, unes quantes preguntes. Quan naixem com a escriptors? Quan una editorial ens dóna el vistiplau i decideix publicar la nostra obra? Quan participem en un certamen literari? Potser quan la nostra història guanya els Jocs Florals de l’institut? O quan escrivim el nostre primer relat?
Fa temps que vaig decidir començar a publicar els meus poemes a Instagram i, des de llavors, persones que conec -i també d’altres que no- poden veure el que escric, compartir-ho i de vegades, fins i tot, una notificació m’avisa que algú ha agafat un vers per acompanyar una fotografia. Això, però, em converteix en un escriptor? Un cop vaig pensar que potser és un espai massa informal com per dir que sí i vaig haver d’autocorregir-me a l’instant. Per què no hauria de ser-ho? Que no hi ha escriptorxs que han triomfat amb l’ajuda de les xarxes, com ara Rupi Kaur? I què passa amb aquelles persones que publiquen un llibre perquè tenen una gran comunitat de seguidors? Perquè, segons els diccionaris, escriptor és aquell que escriu llibres…
No puc evitar pensar en grans escriptorxs que he llegit l’obra dels quals admiro profundament. Només per anomenar-ne un parell -perquè de ben segur en podríeu afegir més a la llista-, quan Stephen King va haver escrit Carrie el va llençar a la brossa convençut que no era una història vàlida, i va ser la seva parella qui va insistir a recuperar i presentar la que seria la seva primera novel·la d’èxit. Així mateix, la canadenca Lucy Maud Montgomery va intentar publicar Anna la de Teules Verdes un grapat de vegades i, abans de ser traduïda a més de 30 idiomes, va romandre una temporada en un calaix plena de pols. I no cal que us recordi que va passar una cosa molt semblant amb l’autora de Harry Potter, que més endavant esdevindria una de les sagues més importants del món literari. El que vull dir és que, abans del reconeixement, tots ellxs van ser algú que va tenir una idea i la va plasmar sobre paper en la solitud; ja eren escriptorxs quan van concebre les seves històries i no eren famosxs, doncs? Jo penso que sí.
Quan neixen lxs escriptorxs? No ho sé. Un dia Joan Margarit parlava sobre poesia i deia que un bon poema és aquell que s’escriu i queda allà per quan vulguis tornar a capbussar-t’hi. Que les paraules són allà, eternes, i pots retrobar-t’hi per molt que canviïs amb el temps. I la veritat és que, com més hi rumio, potser és així com naixem els escriptors: quan escrivim, d’alguna manera, construïm un refugi amb constel·lacions de paraules on sempre podrem tornar. On podrem entrar cada vegada que ho necessitem. Perquè escriure és això: arribar a casa quan pensaves que t’havies perdut.
- Albert Prat
