‘Words travel worlds. Translators do the driving’.

Anna Rusconi

Aprendre idiomes (II): desmuntem uns quants mites

Comparteix l'article

“Els nens han d’aprendre idiomes de ben petits, com més petits millor”

Doncs depèn, la veritat. Si han de començar de petitons i després es passen cinc o sis anys seguits aprenent els colors, els animals i el vocabulari del menjar al final ni la motivació ni la diversió ni res de res, no els quedarà.

Cal començar quan, observant el nen o nena, ens adonem que l’idioma comença a ser un aprenentatge significatiu i divertit, o útil i rellevant, i que no substitueix altres aprenentatges igualment necessaris i útils com ara la pràctica esportiva, l’expressivitat artística o el benestar bàsic d’aquell infant, per a qui potser és més important passar una tarda a casa jugant tranquil·lament que no pas anar a l’acadèmia a aprendre la cançó de l’arc de Sant Martí per desena vegada en tres anys.

“Sempre millor tenir un professor nadiu”.

Molt qüestionable, especialment en nivells elementals i mitjos. Poder explicar, per exemple, la diferència entre un Present Perfect i un Past Simple en anglès, o un Imparfait i un Passé Composé en francès si s’és parlant de la llengua dels aprenents sempre serà molt més senzill que per a un nadiu. En canvi, als nivells més alts sí que val molt la pena, evidentment. Ara, això sí: ens referim a professors nadius, no a nadius, simplement. Cal ser docent per ensenyar. Amb més o menys experiència. Però per ensenyar, primer s’ha de voler (vocació) i poder (expertesa). 

“Veure sèries i pel·lícules en versió original és la millor manera d’aprendre un idioma”.

És una bona manera. No la millor. La millor sempre dependrà de qui aprèn, no de què es fa per aprendre. I si un està esgotat al final del dia i per relaxar-se al sofà ha de fer el sobreesforç de seguir una sèrie que li encanta en versió original pel “què diran” o per no sentir-se culpable, doncs no anem bé. Una bona pel·lícula en versió original i subtítols també en la llengua original, un sopar amb gent estrangera, una cançó que ens entusiasma i de la qual volem conèixer el missatge…totes aquestes activitats, amb un rerefons plaent i planer alhora, sí que poden complementar fantàsticament bé l’aprenentatge d’un idioma.

“Sempre millor classes particulars que en grup. S’avança més”.

Això sí que és a la carta. Hi ha gent a qui li agrada molt interactuar amb els altres, treballar en parelles o petit grup, no ser el focus d’atenció del docent a cada minut, etc. I, en canvi, hi ha qui no suporta que en un mateix grup classe hi hagi diversos ritmes i nivells d’aprenentatge, i necessita sentir que avança en solitari. Així, doncs, tornem a l’escala dels grisos.   

“Fins que no marxes fora, no acabes d’aprendre mai bé la llengua estrangera en qüestió”.

Rotundament fals. La pots aprendre la mar de bé sense ni moure’t de casa. Una altra cosa és practicar-la en tots els seus registres i variants, amarar-se del fet cultural i fins i tot folklòric, conèixe’n diversos accents i idiolectes, etc. Una experiència a l’estranger ens donarà aquest matís i ens farà usuaris entrenats d’aquella llengua. Però tornem-hi: si no hi ha la motivació, ni el temps necessari, ni s’encerta el context (per exemple: una residència juvenil plena d’adolescents d’un mateix país de provinença i on no s’interacciona gaire per no dir gens amb parlants del lloc), marxar no serà garantia d’èxit. Al contrari. Molts cops pot ser fins i tot una pèrdua considerable de temps i de diners.

Obrim el debat?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Més articles!

Ko Tozawa

KO TAZAWA ENS FASCINA

A Filolàlia, ens fascina el professor i traductor, Ko Tazawa (Yokohama, 1953-Kobe, setembre de 2022).    Ens fascina la gran

Musicar la parla: el baby talk

Llegim un article del New York Times interessantíssim sobre un ambiciós estudi intercultural que demostra que els adults de tot

ca